BOSCOS, AIGUA i POBLES INDÍGENES. Drets, defensa del Territori i Recursos

Boscos, Aigua i Pobles Indígenes

Defensa del territori i els seus recursos

El dia 22 de maig es va celebrar el dia mundial de la biodiversitat, on es posa en manifest l’importància de la natura i elements com l’aigua i boscos per la subsistència del Planeta i per un desenvolupant humà sostenible.

Des d’ AlterNativa – Intercanvi amb Pobles Indígenes, entitat que porta més de 30 anys defensant els drets col·lectius dels Pobles Indígenes, hem volgut celebrar aquestes efemèrides i presentar-vos un article sobre el dret a la natura, i més concretament sobre la importància de l’ aigua i els boscos per als pobles i comunitats indígenes.

#22Maig #DiaMundialBiodiversitat #PoblesIndígenes #AiguaésVida #BonViure #Territori #Drets

soberania alimentaria

Dret a la Natura

 

El dret a la natura i al medi ambient, on s’inclouen els drets a l’aigua i els boscos, és considerat com un dels drets humans de tercera generació, també coneguts com a drets dels pobles o de solidaritat. Dins del mateix grup, també podem trobar altres drets fonamentals pels Pobles Indígenes: el dret a la identitat nacional i cultural, el desenvolupament humà sostenible, la pau i la coexistència pacífica, la solució dels problemes alimentosos, demogràfics, educatius i ecològics, així com la cooperació internacional i regional.

En general, els Drets a i de la Natura plantegen un canvi civilitzatori que qüestiona les lògiques eurocèntriques i capitalistes dominants, en el context de crisi ambiental i climàtica que vivim actualment. En el 2008, Equador es va convertir en el primer país en el món a reconèixer a la Natura com a subjecte de drets, garantint així el manteniment i regeneració dels seus cicles vitals, estructura, funcions i processos evolutius. L’any 2010, a Cochabamba (Bolívia), la Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra, es va adoptar la Declaració Universal dels Drets de la Mare Terra. Aquesta Declaració, planteja el dret a la Naturalesa a existir i respectar el seu dret a la regeneració i restauració integral.

 

Boscos

Els boscos cobreixen un terç de la superfície terrestre i juguen un paper fonamental en la vida del planeta. D’acord amb l’ONU, més de 1.000 milions de persones, incloent-hi més de dos mil pobles indígenes, depenen dels boscos per a sobreviure: els proporciona aliments, medicines, altres recursos i la llar. Des d’un punt de vista biològic, els boscos són els ecosistemes terrestres més diversos, on s’alberguen més del 80% de les espècies animals i vegetals.
Però malgrat els increïbles beneficis ecològics, econòmics i socials que ens brinden els boscos, la desforestació continua a un ritme sense precedents. En casos com l’Amazònia brasilera, el gran ‘pulmó verd’ del Planeta, la desforestació entre a l’any 2019 va ser del voltant de 10.000 km², la pèrdua de vegetació més alta registrada en una dècada. Per descomptat, aquest ecocidi té culpables i noms: en aquest cas, les polítiques del govern d’ultradreta de Bolsonaro (Brasil) , que el dia d’avui encara no reconeix el canvi climàtic i menysprea de l’escalfament global.

L’any 2012, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 21 de març com a Dia Internacional dels Boscos, sent 2013 el primer any a celebrar-lo oficialment. Els organitzadors oficials són el Fòrum de les Nacions Unides per als Boscos, en col·laboració amb altres entitats, com l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). Mitjançant la seva celebració es ret homenatge a la importància de tots els tipus de boscos i s’intenta generar consciència col·lectiva sobre la problemàtica que hi pateixen arreu del món. A més, s’encoratja als països a adoptar iniciatives en el pla local, nacional i internacional.

 

 

Aigua

En el cas de l’aigua, El Dia Mundial de l’Aigua se celebra cada 22 de març per a recordar la rellevància d’aquest element essencial per a la vida de tot el planeta. A pesar que totes les activitats socials i econòmiques depenen en gran manera del proveïment d’aigua dolça i de la seva qualitat, 2.200 milions de persones viuen sense accés a aigua potable, segons dades de Nacions Unides. A més, en aquest context de pandèmia del COVID-19, la manca d’aigua està directament afectant la prevenció i no propagació del virus.
La idea de celebrar el Dia internacional es remunta a 1992, any en què va tenir lloc la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament a Rio de Janeiro. A aquesta celebració es van afegir posteriorment esdeveniments anuals específics entorn de l’aigua (per exemple, l’Any de Cooperació en l’àmbit de l’Aigua 2013) i fins i tot decennis d’acció (com és el cas de l’actual Decenni Aigua per al Desenvolupament Sostenible, 2018-2028). Tot això no fa sinó reafirmar que les mesures hídriques i de sanejament són clau en la reducció de la pobresa, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambiental.
A nivell legal, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals va adoptar l’Observació General núm. 15 sobre el dret a l’aigua (2002). L’article 1 estableix que “el dret humà a l’aigua és indispensable per a una vida humana digna”. A més, també defineix el dret a l’aigua com el dret de cadascun a disposar d’aigua suficient, saludable, acceptable, físicament accessible i assequible per al seu ús personal i domèstic. Així mateix, la Resolució 64/292, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 28 de juliol de 2010, va reconèixer explícitament el dret humà a l’aigua i al sanejament, reafirmant que una aigua potable neta i el sanejament són essencials per a la realització de tots els drets humans. La Resolució incideix en la necessitat de proporcionar recursos financers per part dels Estats i organitzacions internacionals, a propiciar la capacitació i la transferència de tecnologia, i a proporcionar un subministrament d’aigua potable i sanejament saludable, net, accessible i assequible per a tots.

Pobles Indígenes i la defensa del  territori i els seus recursos

 

Els pobles indígenes tenen una llarga història de resistència i, malgrat les depredacions del colonialisme, molts han aconseguit mantenir les seves identitats, cultures, valors i la protecció dels seus territoris i recursos. Han vist les seves fonts tradicionals d’aigua explotades i els seus boscos destruïts pel benefici econòmic de la societat dominant no-nativa i de transnacionals. 

En el cas concret de l’aigua, la disminució i contaminació de fonts d’aigua per al desenvolupament han limitat l’habilitat d’aquests pobles per efectuar tasques com ara l’agricultura o la pesca i alhora afectar activitats de subsistència tradicionals i pràctiques espirituals que requereixen l’accés a l’aigua. Així mateix, els governs dels estats típicament han creat sistemes legals que beneficien a la utilització no-nativa i permeten la disminució o contaminació de fonts d’aigua necessàries per a la subsistència dels pobles indígenes. 

No obstant això, hi existeixen diversos acords multinacionals i normes internacionals que són d’aplicació a les conductes, pràctiques i polítiques dels governs amb respecte a les poblacions i individus indígenes. Tot i amb les dificultats especials i manca de drets que els pobles indígenes han patit sistemàticament, hi ha espai per l’esperança i per continuar establint xarxes de suport i protecció dels seus drets. 

L’any 2007, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes, que estableix un marc universal d’estàndards mínims per a la dignitat, benestar i drets dels pobles indígenes del món. En aquest sentit, l’Article 1 estableix que els pobles indígenes tenen dret, com a pobles o com a individus, a gaudir plenament de tots els drets humans i les llibertats fonamentals reconeguts en les normes internacionals de drets humans; i l’Article 25 i 26 remarquen el seu dret inherent a les terres, territoris, aigües i altres recursos que tradicionalment han posseït, ocupat, utilitzat o adquirit, així com a mantenir i enfortir la seva pròpia relació espiritual amb aquests. 

A més, el Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball sobre pobles indígenes de l’any 1989 també confirma els drets dels pobles indígenes als recursos naturals existents en les seves terres, que hauran de protegir-se especialment per part dels Estats. I obliga addicionalment als estats a realitzar  una consulta prèvia quan les mesures i polítiques dels governs o actors privats (com les multinacionals) afectin als territoris o recursos dels pobles indígenes, incloent els boscos i l’aigua. Aquesta consulta hauria de ser sempre respectant els usos i costums de les comunitats.

En aquest sentit, hi ha un procés en marxa en els estats pel qual les lleis domèstiques s’estan modificant per a reconèixer les seves terres tradicionals i els seus drets, integrant així la Declaració de la ONU -que no és jurídicament vinculant- en l’ordenament jurídic dels estats. En quan al Conveni 169 de la OIT, sí que és un instrument vinculant per als estats, però ha estat ratificat únicament per 23 estats a dia d’avui (sobre tot d’Amèrica Llatina, així com alguns europeus com l’estat espanyol i la República Centreafricana).

A més, a nivell de Nacions Unides, l’Agenda 2030 i els ODS -Objectius de Desenvolupament Sostenibles- són també, en teoria, un nou paradigma per l’enfocament de drets de les polítiques públiques dels estats, amb l’objectiu de mobilitzar l’acció col·lectiva dels govern entorn d’objectius comuns. No obstant això, han estat criticats per diversos sectors per la seva arquitectura basada principalment en indicadors numèrics i les seves limitacions tècniques. En qualsevol cas, per a que tinguin efectes reals positius, els ODS haurien de tenir un vincle directe i ser interpretats en línia amb els drets reconeguts dels pobles indígenes, així com ser metes indicatives de l’avanç de models de desenvolupament interculturals i favorables a la revitalització del món indígena. Si no és així, els seus abastos no estaran a l’altura del que es requereix.

En tot cas, al marge de la cobertura legal que es tingui en cada cas, segueixen existint vulneracions sistemàtiques d’aquests drets dels pobles indígenes. Com a exemple clar, el cas RENACE a Guatemala, on l’empresa ACS de Florentino Pérez està construint un complex d’hidroelèctriques al departament d’Alta Verapaz amb un impacte social i ambiental molt important pel Poble maia Q’ecqchí. A banda d’aquesta afectació, la construcció s’està produint incomplint clarament el dret a la consulta lliure, prèvia i informada, que recentment la Corte Constitucional de Guatemala ha obligat a realitzar (això sí, sense paralitzar les obres). Tanmateix, s’està judicialitzant i criminalitzant a defensores i defensors de drets i vulnerant els seus drets fonamentals, com el cas del líder comunitari Bernardo Caal Xol, empresonat sense les degudes garanties processals per organitzar accions de protesta en contra de la construcció de les centrals. Si voleu més informació sobre aquest cas que treballem des d’alterNativa, podeu informar-vos de la campanya Aigua És Vida que hem posat en marxa per denunciar el cas RENACE i demanar l’alliberament de Bernardo: http://alternativa-ong.org/es/agua-es-vida/. A més, podeu signar en la iniciativa que hem impulsat amb els mateixos fins aquí: 

http://chng.it/QxyhFgLR

Malgrat i les vulneracions de drets a l’aigua i als boscos evidents per part dels estats i actors privats (especialment transnacionals), amb especial afectació en el cas dels pobles indígenes, hem de mantenir-nos fermes i continuar amb la lluita i la reivindicació pel compliment de tots els drets per totes les persones.

Seguim i seguirem!