Reconeixement dels drets dels pobles indígenes i estàndards internacionals
Els drets dels pobles indígenes reben cada cop més atenció en el sistema de les Nacions Unides. No obstant això, alguns pobles indígenes segueixen quedant endarrerits i pateixen de manera més que proporcional de flagels com el canvi climàtic, el deteriorament del medi ambient, els alts nivells de pobresa, les dificultats per accedir a l’educació i l’atenció sanitària i altres violacions de drets humans.
Tot i que els pobles indígenes representen una mica més del 6% de la població mundial (476 milions d’habitants a uns 90 països), tenen tres vegades més probabilitats de viure en condicions d’extrema pobresa que els altres grups humans. Els indígenes constitueixen gairebé el 19% dels que viuen en extrema pobresa. A més, els pobles indígenes han estat particularment afectats per la pandèmia de Covid-19 i les seves repercussions socioeconòmiques i culturals. Al món sencer hi ha una manca d’estadístiques desglossades sobre aquests pobles. Allà on aquestes dades estan disponibles, la situació és preocupant.
Lluita per la garantia de drets i llibertats
Un Estat garant dels drets humans ha d’assegurar una efectiva esfera de protecció a tots i cadascun dels seus habitants sense distinció, i de conformitat amb les obligacions internacionals. Aquest deure involucra tots els poders de l’Estat, entre els quals hi ha el poder judicial que té la responsabilitat específica d’atorgar operativitat als instruments internacionals de protecció dels drets humans en el moment de resoldre els seus casos. En aquest sentit, la majoria de les Constitucions de la regió consagren una clàusula que permet als jutges invocar directament el dret internacional per garantir el respecte dels drets humans de totes les persones, especialment dels grups més vulnerables, com els pobles indígenes.
Els pobles indígenes han hagut d’enfrontar un llarg camí per al reconeixement i el respecte efectiu dels seus drets i llibertats fonamentals. Durant la dècada dels ’80 es va aconseguir abandonar la visió integracionista i d’assimilació que imperava i fer un gir cap a una nova forma de comprendre els pobles indígenes, la seva cultura i cosmovisió. Això es va traduir en l’adopció de dos instruments internacionals:
La Declaració de Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, adoptada per l’Assemblea General el 13 de setembre de 2007. La Declaració reconeix els drets bàsics dels pobles indígenes en una sèrie d’àrees d’interès especial per a aquests pobles, en el marc del principi general del dret a la lliure determinació, incloent-hi el dret a la igualtat i a la no-discriminació; el dret a la integritat cultural; el dret a la terra, el territori i els recursos naturals; el dret a l’autogovern i l’autonomia; el dret al consentiment previ, lliure i informat, i d’altres.
El Conveni de l’Organització Internacional del Treball sobre Pobles Indígenes i Tribals a Països Independents, No. 169, adoptat per la Conferència Internacional del Treball el 27 de juny de 1989. El Conveni és, fins ara, el tractat internacional més avançat específicament dedicat a la promoció dels drets dels pobles indígenes. El Conveni incorpora una sèrie de disposicions relatives, entre d’altres, a l’administració de justícia i al dret consuetudinari indígena; el dret a la consulta i a la participació; el dret a la terra, territori i recursos naturals; drets socials i laborals; educació bilingüe, i cooperació transfronterera.
Aquests instruments es reforcen mútuament amb l’objectiu de mantenir i enfortir, en particular, la cultura, les formes de vida i les institucions dels pobles originaris del món.
